I perdre'ns pels racons més insòlits de la ciutat...

I mira'm, però segueix endavant, no et paris, continua, jo estaré ací, esperant...

Moltes vegades, me parat a pensar, en com m'agrada aquell centre de ciutat, el centre del nostre Cap i Casal. Qui ho diria!! Qui em diria a mi, que aquest centre de ciutat em transmetria tanta seguretat, pau i tranquil·litat.

Gent passejant, turistes amunt i avall, a veure les Torres de Serrans, la Plaça la verge, La plaça de bous o el Micalet. Gent amb bosses carregades, pareix mentira que estiga'm en crisis, o gent amb jaqueta i corbata amb el seu maletí sentint-se importants, quan realment tenen un treball molt poc gratificant. Tota aquesta gent amunt i abaix, amb preses, i estressant als demés vianants...

Xiquets que acaben d'eixir de l'escola, o simplement que van o venen del parc, amb les seus respectives mares envaïxen la ciutat, acompanyats tots ells d'alguna que una altra pilota, o aquella bicicleta que tu també gastaves quan vas ser petit, eixa que hi tenia les rodes petites al costat.

Veure gent, gent i molta més gent, fins i tot als carrers més estranys d'aquell centre un munt de gent et trobaràs, dona igual que sigui valencià, marroquí o equatorià, no hi ha passa que facis sense tindre gent al teu voltant.

I alguns em pregunten que com en tot aquest rebombori de gent, sense contar tots els vehicles que circulen a grans velocitats per les avingudes principals del centre de la ciutat, el centre del Cap i Casal em puga transmetre allò que per a ells sona estrany, seguretat, pau i tranquil·litat, i jo sols puc que respondre que és perquè és la meua ciutat.

Aquella ciutat on perdre's per un carreró casi inexistent et durà a realitzar aventures inoblidables i trobar-te amb paròdies de la vida en general. Aquella ciutat on puc caminar, mirant a tothora amunt, abaix, als costats, endavant o endarrere, observant fins al mínim detall com si fos la primera vegada que per aquells llocs hi vaig.

Aquella ciutat, en la qual, la gent passa al teu voltant i ni s'adonen de que ets allí, on cadascú va a la seua, i tu a la de tots, on pots tirar-te hores i hores caminant, sense lloc on anar, i disfrutar del màxim cada passa, cada segon al teu costat.

I passejar, hores i hores, fins arribar a perdre'ns pels racons més insòlits de la ciutat, mentre xerrem de les nostres coses, de tot allò que ens passa pel cap, enmig de tanta gent, enmig de tot aquell maldecap.

I de camí a la parada de tramvia, parar-se al mig del pont i pensar que que gran és aquesta ciutat, i de lo molt que t'agrada perdre't pels seus carrers asfaltats, enmig de tanta gent trobar un poc de tranquil·litat, trobar temps per pensar, ja sigui em companyia o sola a la gespa asseguda i reflexionant.

I una vegada dalt del tramvia, separant-me de tot allò que tant feliç em fa, el centre del Cap i Casal i tu, dibuixar un somriure de felicitat.

Gràcies"