L’alegria em va envair, quan a aquella sala vaig entrar i tu estaves allí, assegut, davant d’aquell petit ordinador escrivint paraules forçoses molt concentrat. Aixecares la mirada per poder observar qui era seria des d’aquell moment la persona que estaria per aquelles sales junt a tots els que ja hi éreu allí. Em mires fixament, i amb eixa cara de sorpresa, que sols tu saps posar, i a la vegada gratitud dius que ja ens coneixíem, i que ja t’hagués pogut dir quelcom de que anava a anar-hi.
Ens saludem, i desprès d’una visita turística per aquelles sales amb un company teu, ens seiem a la mateixa sala. A aquesta sala parlem, fumem i ens riguem, però com una cosa quotidiana que la gent també hi ha mirades, però no mirades qualsevols... sinó, d’eixes que parlen per si soles, que no fa falta que digues res per saber que estan digen, i menys si van acompanyades de la teua cara de bon xiquet. Creuades de mirades, acompanyades d’algun que un altre somriure de complicitat. I que et preocupes per a que em estigi com a casa, i mirar una foto on sortim tots dos sols, i riure’ns d’aquella nit i dels impressionants caretos que va plasmar la càmera. I passar l’estona xerrant.
Una vegada la reunió en marxa, poc a poc començarem a buscar-se amb la mirada, i com a jovents innocents, intentem desviar-la quan s’adonen que l’altre ens mira. Eixa sensació d’innocència, i eixa sensació de complicitat...
No hay comentarios:
Publicar un comentario